QUADERN DE PINYANA NÚM. 8 - HISTÒRIES D'ENYORANÇA

Conversa del dia de la Festa Major 2007 amb Julian Puyol i Maria Mora Palacín de Ca de Ros.

Recull i transcripció: Albert Lluch i Carol.

QUADERN DE PINYANA NÚM. 8 -> Julian Ros

La historia d’aquests pobles s’ha de començar per la punta. Casa Silia la vam tenir arrendada. El tracte eren vint-i-cinc mil pessetes l’any. Quan es va acabar la guerra del 39, aquí tenívom una vida bastant ajustada perquè no tenívom camps, i si no tenívom camps no collives i si no collives no podives fer bèsties, perquè llavors no era de comprar un camió d’ordi, no te’l podies pujar a casa perquè havia de descarregar a Senterada, ni es podive pagar, perquè valia tant un sac d’ordi de cinquanta kilos com una auvella. I ara molt al contrari. Nosaltres aquí, després de la guerra hi va haver el desarrollo, ja van començar a marxar les cases pobres, no de Pinyana, sinó de Corroncui, de Cadolla, de Nahens, el que tenia poca cosa ja va tenir medis per pode's plantificar en un altre puesto, que antes de la guerra no era tan fàcil. Llavors al marxar aquesta gent els del poble se’n beneficiaven, n’altres l’any 39 vam comprar una propietat, Cinto, que estava al costat de casa nostra però ja no es coneix, que tenia cinc o sis finquetes, i passaven gana. Al comprar eixa propietat ja vam collir una mica més de blat, perquè teníem una finca a la muntanya, al pla del poble i una altra a l’altra banda. Aquesta família se’n van anar a Lleida, un matrimoni amb cinc fills i un que va morir a la guerra, ja grans.

Lo Jan va comprar una propietat a Cérvoles, casa Silia va comprar tres o quatre finques de casa Nova i llavors ja se t’arreglava una mica. I entre que el bestiar després de la guerra va pujar de preu i tindre més finques, llavores vam anar fent, vam estar uns anys, no molts anys, que eren quatre cases, vuit bous, ... una parella de bous llauraven la terra. Els bous era el millor que hi havia per aquest país, era la bèstia amb més corpulència, més pacífica. Ja havia que llauraven amb mules, a Corroncui n’havia un parell. Corroncui era més pobre, perquè havia més veïnatge i a Pinyana eren més igualades. Quan va ser cap a l’any 55-60 ja era una altra vida perquè ens van plantar la muntanya de pins. Ens semblava un gran dany i ens van fer un gran favor, perquè tenívom lo ramader de les auvelles, i vam arrendar una propietat a Cérvoles, i podíem fer un miler d’auvelles, i vam guanyar. Sobre aquells temps lo Jan ja se’n va anar a Lleida, el Josep amb quinze anys, la Montserrat una mica més gran i el Ramon més petit. La propietat la vam agafar nosaltres, anàvem igual a Cérvoles però amb dues-centes auvelles i ja en trèiem un rendiment. Llavorens de golpe i porrasso l’amo de Ca de Silia es queda viudo amb dues nenes i no podia fer res perquè no les agafaven per anar a estudi. Ell es va llogar de pastor, se’n va emportar les nenes a Lleida i podien anar a estudi. També van estar a Pobla amb ties que teniven. Nosaltres també vam agafar l'hisenda de Sília que junt amb la nostra i de Jan eren una mica millor per tenir-hi més bèsties i hasta la teníem millor perquè estava a vora de la casa. Però Sília també es defensava. Llavors vam deixar la propietat de Cérvoles i vam parar de sembrar i vam sembrar els camps d’aufals. Tallavem tres vegades l’estiu i primaveres. En fevom cent cargues (una carga, 60 kg.). L’hisenda de Silia tenia cinc jornals. El jornal se componeve de la feina que feia un home tot el dia amb la guadanya. Podia haver diferències, però tots eren aplicats a un nivell. Nosaltres vam dixar un terreny que era molt més penjat i la de Sília ja mos anava bé. I érem nosaltres i Rossell, però Rossell tenia la propietat bona perquè val més lo de Perutxo que tot lo poble i no ho sembla. L’hisenda de Perutxo era extensa i bona, plana. Nosaltres tenívom dos trossos al costat del poble que cullivom lo blat per menjar pa tot l’any però a part d’això lo demés era retallets. Però Silia tenia aquest prat d’aquí baix que era molt bo, un altre que en deien Pui d’Oliva,que el té comprat un de Nahens, uns camps molt grans a vora el riu, un altre anant cap a la font. Naltres amb aquestes tres hisendes ja ens defensàvom bastant bé. Dues-centes auvelles i vuit o deu vaques, però de munyir re, perquè no tenívom temps de portar llet a Senterada. Era un mal viure.

Quan vaig marxar del poble no em vaig enyorar. Però per un altre costat et posaves a pensar amb les farts de treballar i que no en treies ni una pesseta... Era tot problemàtic. El terreno dolent. Vaig provar de llaurar amb el tractor però no. La vida va anar millorant però va arribar un moment que aquí no era de bon estar: tretze anys de casat, fill de dotze anys, ... havia de treballar molt. Havia molta gent que treballaven però la gràcia era fer faena. No es igual ser treballador que fer faena, perquè hi pot haver persona molt treballadora però no li resultava. A més el meu pare guardava el ramat i jo no el sabia guardar. Jo el ramat no m‘hi vaig dedicar i casa meua vaig veure una mica problemàtic perquè si no ho fas no hi entens. Qui enteneva era el meu pare, perquè ens ho vaig deixar l’abuelo. Les auvelles necessiten els tres-cents seixanta cinc dies l’any. No anaven a alta muntanya, però anàvem a Camporan. M’havia d’arrencar antes de dia a veri’ls i desprès treballar. Hi va haver un dia, el dia dos de juliol vaig segar aufals tot el dia amb una maquineta de motor, d’una fulla. I cada hora que segava era com un jornal de guadanya, allò cubicava molt per nosaltres: cada hora fèiem un jornal. Però era una mala feina, arribaves a la nit i tenies la sensació que no alguna cosa no anava bé. Vaig arribar el dia dos: fotia una calor! Arribo a la nit a casa i demà havia d’anar a mercat a Pobla. Ja tenia cotxe. Em vaig comprar el primer Citroen. Arribava a pujar amb primera, primera, primera perquè li foteva quatre-cents kilos d’abono. Vaig arribar a casa cansat, vaig sopar cap allà les deu de la nit, perquè s’havien d’arreglar les bèsties. Ens anem al llit, després d’una hora d’estar al llit, jo estava neguitós, havia d’anar a la Pobla, teníem bestiar... Em llevo a les dotze de la nit i m’agafo una manta i cap a Sant Nicolau, el bestiar estava a la serra, perquè a la nit sempre se’n va cap a dalt. No marxen mai avall, sempre tiren amunt, ... A Sant Nicolau - que ara no hi entraria perquè està deixat - em pregunto: què fem aquí dalt? Em fico allí, em foto a jeure, cansat com un ruc i m’abrigo i no podeve dormir però entre eixes tot desabrigat em quedo adormit, rendit, i vai dormir una hora i al cap de l’hora em vaig despertar i passava una ventisca, ... i sentia les teules i passava una llisqueta... Estava gelat, agafo la manta i un serrat i cap a Camporan. (Quan t’acotxaves sense dormir era jaure). Per fi gràcies a Deu s’hi va fer de dia vai anar a revisar el bestiar i els vaig fumbre en un punt i cap a Pinyana. Arribo a Pinyana agafo la furgoneta i cap a mercat.

El pare ja s’havia fet gran. El pare feia escamalls, caminades a tontes i a loques. Ens hem fotut un escamall per agafar-lo, deien. Quan ens quedàvem a casa es per atendre les cries, feia servia cal Jan per les que crien i casa Silia més aviat per a les que no crien, el baciu, que no crien per jovens o perquè era cobert.. Teníem les tres propietats però va arribar un moment que vam haver de marxar. A Corroncui, vam tenir tracte amb ca de Castell. El pare també estava cansat, vam trucar a un oncle que teníem de pastor a Pobla. No hi ha força, som grans, no sé si vaig fer bé o malament, però va ser quan vam decidir marxar. A Esparraguera em va sortir una feina, que era portar una granja, feina que pràcticament ningú volia fer i per això em va sortir. A Barcelona m’hagués agradat més treballar en una fàbrica, dissabte festa i diumenge festa i anar fent. Allí no tenia ni festa ni vacacions, igual que aquí. Allí teníem un jornal, que no era gran cosa, però la feina era bona part aplegar fems.

L’any abans de marxar puja la meva germana de Terrassa, amb carretera fins a Pinyana, que la faig fer jo, que ja es nota prou que esta ben fotuda. Primer es va fer la de Cadolla a aquí però jo no la volia perquè a Corroncui tenia parents. Abans només hi havia el camí de la font que era un camí de ferradura. La vaig fer fer amb un maquinista, jo anava amb un bastó i el em seguia per no entrar a cap finca. Tot a càrrec meu. La vaig pagar jo integra. Només quedava Rosell i Jan, només van participar a passar-hi, però no a fer-la. Jo a Rosell no podia impedir que hi passés perquè em ficava en una finca seva.

Al marxar nosaltres ho va agafar tot Rosell, en dos o tres anys Mariol, que estava a Corroncui però va marxar aviat. Ara Rosell té vaques però no hi bo, perquè s’ha fet brossa a tot arreu. Aquí s’ha emplenat de roure, que el roure és lo pitjor que hi ha, el gaurrés[*] i tot és millor que el roure i encara que punxe la bèstia aguanta molt. Avui dia si Perutxo em dones le seva finca, li donaria totes les altres. Viure pobre i morir ric ha d’estar molt trist. Per morir no s’ha de menester.

[*] Garric.

També passa que les dones no venien i no mos hagués pogut casar. Les dones anaven a servir a Barcelona i pujaven fetes unes senyoretes o ho semblaven i s’estimaven més un guàrdia civil - que no guanyaven massa tampoc - que un pagès. El Rosell va tenir molta sort, vivint al mas, fent-se una casa a Senterada, ja tenia molt de guanyat. Jo si em descuido, a Pinyana no n’hagués portat cap de dona, em vaig espavilar aviat. Aquestes coses van com van. Vosaltres estareu millor aquí, que haver d’anar a un gran hotel a toc de rellotge, compreu el que es semble, mengeu el que voleu, bons aires, l’aigua també hi es bona.

Antes l’aigua s’hi havia de vigilar molt. A Pinyana es molt dolenta l’aigua, l’aigua empanxona. De fons bones n’hi ha dues o tres. A la Solana hi ha la font d’obac, baixant a Cadolla, una pena que no s’arregli, aquella tenia la fama a tota la rodalia, a Senterada, Corroncui, Abella d’Adons ... Però aquesta aigua te un detall, quan fa tres dies que la tens a casa ja no es bona. Agafa un gust com a “apaigut”, i a la nevera aguanta una mica mes. Aquí a Pinyana de seixanta fonts que jo he begut, a Pobla hi ha el Joan Agullo, que les hem seguides totes. Avui dia potser no en ragen ni vint. Eren fonts que sortia un rajolí per poder beure una, dues o tres persones, però si bevia una vaca es fotia tota l’aigua. A Corroncui només havia tres o quatre fonts, i n’hi ha una de molt bona, que es diu “Les fonts”. Una altra que ha quedat seca en deien “La farranda” i era fenomenal, i una altra al poble que omplien el safareig però havia anys que es quedava seca, l’havien d’atandar. La tancaven amb clau i a la nit el poble amb galledes i amb ferrades en donaven tant a cada casa.

L’aigua la gastaven sobretot els animals que en beveben. La gent no es dutxava ningú. Et dutxaven el dia que es feve una tormenta, quatre pets de trons secs, i estaves al camps et foteves ben moll perquè no portaves abric. La roba tampoc es rentava molt. El poble no volive que s’hi rentés ningú allà on bevien els animals perquè l’animal, els burros al menos, no hi anaven. L’aigua del safareig se n‘anava a l‘hort de Perutxo que hi ha aquella bassa gran.

A Pinyana a qualsevol camp hi havia arbres fruiters, pomes, peres, prinyons (prunes), prinyons de Sant Joan, serves (azarolla en castellà). La serva verda no es pot menjar, però negra ja és bona, junt amb el pa, i cansalada. Però només en pot menjar la canalla, perquè la gent d’edat no podiven menjar pel restrenyiment, com la caqui. De les serves també en feien pa. El moliner deia porteu totes les serves de la comarca perquè quan les tingui totes les moldré fins que hagi acabat perquè la serva embrutava la pedra del molí, ja que un sac avui i un altre saquet demà li fotia la pedra un desastre. La serva era negre i si portaves un altre farina deien què collons m’hi has fotut aquí? Llavors quan s’acabava de moldre les serves es molive un sac o dos de farinot, que es donava per l’engreix dels tocinos. Els fevom farina però com les donàvem la dolenta, li posàvem blat no tant bo, una mica refós una mala anyada, que s’enrovellave i quan l’anàvem a segar agafava un color groc amb una polseguera i havia un vint per cent de pèrdua. A Pinyana no se’n rovellava mai però a Corroncui molt. Fèiem el coc de serves i a la canalla li agradava molt, però no era prou menjar, de menjar poc.

A mercat s’hi havia anat tota la vida. A casa nostra vam estar durant molt anys vuit persones, els pares, els avis, dos fills i dos tios, i a estones nou perquè un tio del meu pare, que va morir fa molts anys. Cada tretze dies pastàvem, vuitanta kilos de blat que portàvem al molí de Cadolla, en treien quatre kilos de “molta”, pel treball que feven. El blat anava a nou pessetes el kilo després de la guerra, el que valia també un jornal. Després de la guerra hi va haver molta gana. En aquells tretze dies molies els vuitanta kilos, que s’entornaven, que quedava el salvado, el segó, el trit, ... el que havia en mig de la farina i el segó. Posàvem lleute a la nit a la vetlla, que venia d’un residuo que es deixava de la fornada anterior, en un recipient no gaire gran es deixaven vuit o deu porcions. Aquella pasta s’havia d’agrar. A la nit es posava lo lleute amb una mica de farina i l’endemà amassar, fer els pans, enfornar i quan havia pujat amb la pala es ficava al forn i es cuia en un parell d’hores. A vegada sortia una mica massa cremat i a vegades una mica cru. No hi havia voltímetros com ara té el pastisser. Es que era una punyetera misèria. A casa meva no vaig veure mai el pa acabat. El caixó del menjador que hi havia a la taula mai el vaig veure acabat. Alguna vegada potser apurat perquè ja eren les vetlles del segar. A vegades alguna casa que no li arribava bé es podia emprar a una altra casa. I no t’ho negava ningú. En general hi havia bona avinença.

Aquí al país quan s’havia esmorzar amb algo més i algo poc, amb sopes de pa, després amb el que havia sobrat de la nit o ho feien sobrar. Llavorens el dinar ja es començava tres hores antes, ja es penjava al foc l’olla de ferro amb una ansa. Mitja olla d’aigua, la mestressa anava al rebost, tallava un tros de cansalada, un tros de bull si n’hi havia, que no durava tot l’any . Hi havia mes dies que llonganisses. I llavorens anar posant coses a l’olla i si un dia podives posar una gallina, la plomàvem i fotiem un tros de gallina, mare de deu. La carn de pluma que passi la malaltia que vulguis, te la pots menjar sempre, abans una gallina la deixaven morir de vella i la meitat de l’any aquí no poneven les gallines. Compraves unes gallines polles que en diven. Primer les posàvem amb una lloca, de manera que aquella lloca tragués els pollets el mateix dia que l’altre a covar. Vint-i-un dies tarden. Si es retrassen gaire ja neixen malament i perquè els pollets naixen i desseguida piu piu piu, i el que queia de cul ja malament, i moltes vegades se’ls havia d’alimentar amb saliva. La mestressa se’ls posava al pit i ben calentonets els donava una mica de saliva. Llavores ja l’endemà mig ou dur, passat per aigua, ben fet, esporgaven lo rovell i aquells pollets ja picaven l’endemà; llavores si els ous també escasseaven se’ls donava una mica de pa moll de vi, es mullava una llesca de vi. I resultava que si en menjaven gaire de pa amb vi s’emborratxaven, la puta d’oros, i començaven a tancar els ulls i queien de cul. Llavorens els pollets si es donaven tots a una lloca llavors l’altre ja es posava a pondre, perquè la gallina si incube no pon, ha d’estar normal. Sabeu a qui temperatura està una gallina? La gallina ha d’estar a quaranta-dos graus, que una persona a aquesta temperatura esta greu però una gallina es quan te salut. Per això diven antes, aquella fulana es més puta que les gallines. Una persona que tingués mala fama li diven, que avui ja no és mal dita, però llavorens una dona no se li quadrava be però si ho ere què havia de dir! Al mateix temps es que la gallina es muntave cada dia, cada dia dues a tres vegades, jo he vist sortir el gall quan el solten pel matí amb una escaleta que pujava a ja Cal Jan. La gallina la soltaves i el gall ja el veies allà al mig, content i ja saltava amb una i després amb una altra se’n passava cinc o sis, però també frenava un rato. Llavors els pollets s’anaven fotent grans i la mare ja sabeve quan els havia de deixar, i llavors es tornava a posar a pondre. Llavors els petits eren mascles i femelles. Si eren mascles en guardaven un parell per la festa major i els altres a vendre’ls a la Pobla.

Llavors no hi havia granges i el pollastre anava molt caro, qui pogués menjar pollastre llavorens cap al 44, el 46, el 48, era molt bo poguer menjar pollastre. Les polletes les guardaven per pondre. Les dones comentaven: aquestes polles són molt atrassades, que no nos pondran fins a tal fecha, i havia un dicho que diven: Polles agustines, per Nadal gallines. Vol dir que per Sant Agustí, el vint-i-vuit d’agost, les polles que ja es veia que es feien gallines, per Nadal ja poniven. Però si veniven atrassades, no s’acabaven de posar mai i llavors poneven tota la primavera, però a l’agost ja menguaven de pondre i havia de mantenir quatre o cinc mesos que no feven ous, però les havies de mantindre i era una puta pena. D’ous no en donaven per vendre, però quan en tenivom anàvem tips, perquè colesterol no en tenivem llavorens. De la Mare de Deu d’agost fins la Mare de Deu de setembre es guardaven pel primer mandongo, però només pel mandongo, també estalviàvem ous doncs.

Aquest poble com altres pobles teníem un avantatge que tenivom una escopetota que no era documentada. No passava per aquí la guàrdia civil sinó una vegada al mes, la pareja que en divem. Feien firmar el Sr. Alcalde pedaneo i en tot el mes no els veiem. Ara alguna corrida ens havien fet fer, ja que si t’agafaven l’escopeta te la fotien. Anaves a caçar amb una escopeta indocumentada i tornaves cada dia amb un conill. Havia molt conills de bosc, i eren bons perquè no hi havia res mes, i jo m’estimo més el conill de granja que el de bosc perquè el de bosc la carn es molt dura, l’has de guisar be, a la brasa no es bo, i la carn de caça es dolenta per a l’àcid úric, i quan t’agafave fort n’hi havia que en pativen. I menjàvom bastans conills, ara si matevem alguna perdiu la portàvem a Pobla, me’n donaven cinc duros d’una perdiu, i ja compraves un saquet d’arròs i tot anave a la misèria.

Després de la guerra aquí tampoc es va passar gana. Ara hi havia algun poblet als voltants de Pinyana que no en van tindre cada dia de pa, no solament per passar la guerra, que justeava, que sembraves el gra i no donava, perquè sembraves un sac de blat, fos de trenta quilos, que fos de cinquanta, de seixanta, donava un deu per cent, de cada un se’n collive deu i ja podien estar contents. Hi havia puestos que d’un sac en collien cinc o sis, no posaven res de fems, abonos no hi havia, Barrau i Cia, la casa Cros encara no existia. La terra no l’enganya ningú, ja en diven “la terra no l’enganya ni Deu, si no s’abona no fa miracles”, i llavorens claro va vindre el desarrollo i hasta que ja va anar tip tothom més o menos, però la guerra i posguerra no va ser bona, a la segona tampoc. Perquè tip de pa sol, ja nos conformàvom casi però no ere de raó tampoc, perquè et fevem entregar blat estos que en diven de bastos, la fiscalia de taxes ens feien fer entregar uns anys blat i hasta bestiar. Els havies d’entregar una auvella, i l’auvella et criava un corder. Hi ha una anècdota d’això que van passar els maquis a recollir ovelles i havia l’Enric del Jep que ara es a Claverol d’aquí el Jan. Era bon xicot, i dive les coses mes o menys com pensave i fan fer entregar ovelles per les cases i es veu que algun militar li va dir: "Aquesta ja deu ser vella", i contestà “ben vella carrossada”.

Havia ovelles que agafaven una malaltia, un dos per cent o tres i segons com més, perquè segons les muntanyes eren unes mes saludables que altres. Agafaven una malaltia que es tornaven tuberculoses però del pulmó i els pastors ho coneixiven molt bé, i te l’havies de vendre i en diuen podrida, si tens una poma podrida no val re, doncs una auvella també. I deien avui he vist una auvella i serà podrida, i cada dia es posava pitjor i aquesta auvella claro se passaven aquestos de la fiscalia de taxes i en tenien alguna de podrida i no en coneixien cap ells i veien que era una auvella, la mataven i treien una mica de carn allà a les cuixes i una mica allà a les espatlles i llavors aquella canal de carn la penjaven un dia que feia tastar millor aquella carn. I aquella canal de carn la penjaven en un techo i s’empassava la claror d’un vidre de tant flaca que estave, es veia be Madrid per l’altre costat . Es podia menjar, ho feves amb patates a la casserola i ben bones que eren, l’únic s’havien de destruir els pulmons.

De gana se n’ha passat a tot arreu i les capitals més perquè a Barcelona mateix, aquell del Jan era casat a Barcelona, Joan Parra, i ho dive: estem passant una mala epoca, ens envien els conills de caça del Pirineu, els teniven un dia morts allà dalt me’ls enviaven, era l’hivern, sort n’hi ha havia, sense treure la tripa ni re, i aquells conills arribaven alli baix i havia d’haver uns abastecedors, i bons que eren aquells conills, jo els haguesse tingut, eren més frescos els que matàvem nosaltres però la gana era dolenta i el menjar tot el que no mata engreixa. I si mireu els bolets aquest país n’hi ha de verinosos també, però vull dir, si no us maten us engreixeran. Valtres ja no heu patit, però naixer sobre els 50…. Naixer sobre els 60 ja es visqueve bé, hi havia molta feina.

Dels 40 als 50 i va haver molta gent que les va passar putes i dels 50 als 60 passava que no es guanyave, era tot caro, nosaltres mateix si voliem deixar l’animal a Senterada , marxàvom amb un camion que encara anava amb gasolina ens foteve un duro i deu quilòmetros de Senterada a la Pobla, i un duro ho trobàvem molt car, un jornaler guanyava deu pessetes o dotze o quinze, un segador vint. Te’n anaves a dinar, menos de un duro no podies dinar. Jo encara he dinat a duro i de seguit s’hi va posar a deu pessetes però ja et donaven una mica d’amanida, un platet d’arròs, dues costelletes i per postres potser una pera que colliven a l’hort, però deu pessetes. Però carai es que deu pessetes. eren quartos i anàvom a una festa major, mos donaven quinze pessetes el pare i diu a veure si en podeu tornar.

Les festes les seguíem només les de deu quilómetros, a Corroncui, Adons, … Al diumenge a la tarda a l’estiu no fèiem festa. A l’hivern anàvom a caçar, ens ajuntàvem dos o tres i segons com va, donar unes passades,... Hi havia una casa que tenia una gramola, d’aquelles que rodaven, canviaven el punxó i amb aquella gramola es ballava una mica. La gramola era de ca de Quim, i la teniven aquí a una casa que hi havia mosses, i aquella gramola pesave… entre la trompeta que portave… El diumenge la vida no canviava gaire. Lo pastor havia d’aviar les auvelles cada dia, i despres hi havia alguna persona que no en feia cap de festa, ni el dia de Nadal, treballava al camp, i havia un home en aquest poble que no respectave cap festa ni anave a missa –perquè nosaltres tothom anava a missa- hasta van fer córrer si havien posat multes a algú per no anar a missa, però a mi no me’n van posar cap, perquè ací a Pinyana érem els únics que érem de dreta perquè teníem un capellà a casa. Vivia al pont de Montanyana a Tercui, i aquest capellà era oncle de la mare del meu pare.

Aquest capellà, ... nosaltres que cony enteníem de política! Jo tenia tres anys i per això ens vam fer de dreta i miri aquí com que no hi vam passar la guerra i la gent del poble ens vam sublevar també i no hi va haver res, a aquest poble no va morir ningú i de Corroncui potser tampoc. Estava l’alcalde de Viu a casa nostre i era comunista, era un home molt bo i ell més aviat... I aquell alcalde per Pinyana hi va fer molt, no li va passar res, havia estat a França i sabeve bastant, ja venive en cotxe antes de la guerra de França i se’l deixava a Viu perquè aquí no hi havia ni carretera, i llavorens quan s'hi va acabar la guerra, es va posar malalt i en va entrar un altre. I aquí ell no va deixar moure la gent, van estar refugiats a les cases i ell no va moure mai jaleo i ell inclus no era compli de que matessen els capellans, perquè era molt fotut anar a buscar els capellans a casa, agafa’l, fotre’l allà i quatre tiros, una persona així s’ha de jutjar com un altre, ell diu els jovens els hauria fotut a la guerra, els quintos com l’altra gent, i els que se queden grans treure’ls la paga.

Anant de Cadolla a Nahens, hi ha una creu de l’any 36… Allí van matar el de Nahens, un tal Pellicer; era de Vilanova de la Barca, era el mossèn. I en van matar un altre davall a Senterada i un altre a casa nostra, enterrat al cementiri de Cadolla. I a casa va venir una brigada i en van agafar un altre, i el van portar i el volien matar a la plaça de Cadolla. Això era l’agost del 36, quan jo tenia tres anys, i el van a matar a la plaça, el Perutxo no va voler, va dir perquè aquí hi ha canalla; era un home respectuós, no era ni de dreta ni d’esquerra, ere dels rics, de la part guanyadora, i baixant a Cadolla n'hi anaven dos de Viu i el voleven afusellar a la plaça de Cadolla. I va sortir un portuguès que era el pare d'esta família que hi ha de Gasol, ara n’hi ha uns altres perquè s’ho van vendre, però llavors era un portuguès, quan van dir que volien afusellar, el portuguès els va dir: aquí a la plaça no l’afuselleu perquè tinc la canallona per aquí, tenia tres o quatre canalles, i lo van respectar, van agafar un camí, van agafar dos homens del poble, i passaven allà del poble que entraven en una finca, quan li van fotre quatre tiros, setze tiros, i llavorens els del comitè van marxar cap a la carretera que els esperaven. Els homes del poble van tornar a buscar una camilla, una escala, sense matalàs ni re, van arribar allà i el van trobar trinxat, hi tiraven amb escopetes, perquè cartutxos de bala no se’n carregave, perdigons mateix tiraven, perquè un tiro d’aquí de perdigons, fots un hueco de por, i el van agafar i el van portar a Cadolla. A Cadolla el van ficar en un corral perquè no se’l mengessin els gossos. Perquè els gossos del poble s’ho haurien fotut tot, i llavorens el van tancar de clau i estava resguardat, i l’endemà van pujar a casa a buscar un llençol per embolicar-lo. Els de casa van donar el llençol. El pare no va baixar a Cadolla perquè anave coix, s’havia fet un tall amb la guadanya. I el van enterrar a Cadolla. A l’acabà's la guerra, els tres de Viu que el van matar també els van pelar. A Viu hi havia revolucionaris.

A la cova dels Canals s’hi van amagar els soldats. Havien amagat mosquetons i ara els han trobat bombers. A Estany Obert es va escalar i ja van trobar dos o tres mosquetons però ja podrits per l’aigua. Van pensar en una cova els descobriran i el punt on els van tirar no s’hi podia entrar. El nostre s’hi havia amagat en aquests llocs perquè no volien abandonar les armes. En acabar la guerra els van fumbre a la mili set anys. El Josep del Jan i el nostre oncle Eduardo per la desbandada d’Aragó es van escapolir.

QUADERN DE PINYANA NÚM. 8 ->Maria Mora Palacín

Vai néixer a Viu de Llevata, d’una casa baixeta, la més petita de quatre germanes encara que la tercera es va morir de desseguida. Allí fèiem la feina del camp, guardant les vaques i menant els rucs, arreplegant la collita. Celebràvem bastantes festes. A Viu era un poble que se celebraven molt les festes: a l’hivern cada diumenge al ball; a la primavera, no tantes perquè hi havia les feines del camp; i a la tardor per Tots Sants ja es començaven les festes: cada diumenge el ball, s’hi celebraven tant les festes de divertís com de religió, cantàvom, ... per Nadal, festes senyalades, ... fèiem Missa, el més de Maria, les novenes, els sants que teníem més devoció...

I llavors vai anar creixent, les meves germanes van anar bastant de criades, jo també vaig anar un poc, a cases que feve falta gent per treballar i als vint-i-dos anys em vaig casar a Pinyana, que també sóc de casa Ros de Viu. Allí vam viure catorze anys continuant fent lo mateix, la feina del camp. Amb el Julian ens vam conèixer en una fira, la de Pont de Suert, ens vam començar a escriure, va ser als vint-i-un anys. Normalment les noies ja no hi anaven a les cases de pagès, però a mi no em va importar i em va agradar la feina de pagès, i no m’importave, i si no mos haguéssim quedat sols, potser encara hi forum. Lo nostre va ser de quedar-mos sols, i vam haver de marxar, perquè teníem dos avis a casa, i el noi que tenívom per criat, lo Sebastià, la foto que sortia a la revista i teníem treballant per naltres, i clar al quedar-mos sols, va marxar el Rossell i va marxar el Jan, ens va fer por de quedar-nos sols.

Al vint-i-tres anys va néixer el Jordi i va anar a estudi. No hi havia mestre i ho va fer el tio Nasi. A casa vivia el sogre perquè la mare ja era morta. A casa hi vai trobar lo pare, lo tio Nasi, aquell que li faltava una cama, perquè l’Eduardo, no estava a casa, estava servint de pastor. Encara hi havia la Conxita, la germana del meu home, lo que ella també va anar a cosir i va anar a servir i es va casar. Casa Ros era una casa mitja. Per davant hi havia Perutxo, el que tenia més, i després Rossell. Ros estava igualat a cal Jan, casa Sília, casa Casanova, casa Cinto, que eren cases una mica més baixes. Casa Fèlix, casa Quim, la més llunyana, eren cases molt baixes.

Quan jo vaig arribar hi vien només quatre cases (Cinto, Casanova, Perutxo). Quan vaig arribar hi havia molta estimació, però també molta feina, la feina de casa i ajudar el camp, i una de les feines que menos m’agradaven era descarregar els animals quan arribaven carregats d’herba, ... perquè ja havíem agafat casa de Silia; quan va morir la mestressa, lo viudo aviat va marxar, lo Pepe amb les dues nenes, i natres vam portar tres hisendes: Ros, Silia i Jan. Llavors emplenàvem aquests pallers d’herba i emplenàvom casa nostra d‘herba i a Cal Jan, hi havia bèsties a tots tres corrals i jo em passava el dia d’un corral a l’altre, d’un paller a l’altre a donar menjar i tot, ajudar el meu oncle el tio Nasi - que li faltava la cama - quan tornava amb les vaques de la muntanya. Ell ja feia prou de guardar-les amb un gos, i quan arribava jo havia de repartir els animals pels corrals i donar menjar. Quan feia mal temps tenia la sort de no passar cap mal de cap de cap bèstia perquè els homens es quedaven a casa. Sempre hauria volgut que nevara, …(riallada)

Durant els catorze anys la hisenda va anar augmentant. Antes els nostres homens havien d’anar a Sarroca, perquè aquí faltaven pastures, eren molt treballadors i ho pagaven amb treball, en lloc de pagar per péixer els trossos, llauraven els horts de les cases que no tenien parell[1], les deixaven bogar[2] les terres i d’aquesta manera no els calia de pagar. Después de Sarroca vam anar a Cérvoles, a la casa del prior, que ara venen embotits a Pobla, eren fills de Cérvoles. Després quan van marxar Silia i el Jan ja no vam anar més fora de casa, ja vam tenir prou pastors aquí, d’auvelles passava de dues-centes i set o vuit vaques, criaven bastant, perquè anaven més tipes, tenivom una mula i un parell de bous. Després quan van sortir els tractors naltres ja vam vendre els bous perquè llauraven les terres lo Mariol de Corroncui, lo Gasol de Cadolla, ... Llavors ja no vam tindre més parell, lo carrei (?) també el vam tindre fins que vam marxar. Només teníem una maquina de dallar, tirada pel meu home, per traginar teníem una mula i dues ruques. De rucs n’hi havia a totes les cases, perquè el ruc es fàcil de mantindre, molt valent i fàcil de posar en una quadra perquè era més petit i no necessitava tant aliment. Una casa bona acostumava a tenir un ruc i dos animals grossos, dos matxos, dues mules i un ruc. A casa nostra, una mula i dues ruques. A casa Silia tenien dues ruques, i Cal Jan, tenien també alguna mula. Aquests animals ja requerien més bons corrals i més bons pallers, perquè es necessitava més menjar.

[1] Parell d’animals per llaurar.
[2] Bogar: femar, adobar.

El fill fins als set anys i mig no va anar a escola, però va rebre molt ensenyament del tio Nasi, que era un home que havia llegit molt, no tenia pràcticament estudis però era un home que s’interessava a sapiguer. Quan ja va anar a Pont de Suert amb un primavera li van aprovar primer i segon curs de primària. Als vuit anys van treure l’escola ja que l’últim any quedaven tres nens de Ca de Jan, un de Rosell, i de Cadolla, un i prou. Una mestra que primer hi havia una senyora molt gran que es va jubilar... Després van venir mestres més jovens, que s’estaven a cal Rosell i ca de Jan. A les escoles no els agradava perquè estaven molt soles. Eren mestres joves i teniven por. El meu fill va anar al Pont de Suert a casa d’una germana meva, després l’Estat ens va subvencionar col·legis privats a Tremp, nos pagaven i va estar quatre o cinc anys, va acabar la bàsica. La tardor del setanta-cinc va baixar a Abrera.

Diversions no ni havia cap. Per la festa major van llogar un músic un parell d’anys i ja no se’n va llogar més. Els dies de festa se reunivem els homens i jugaven a cartes a casa nostra perquè el tio Nasi atreia molt a la gent, a la botifarra. Les dones també jugaven a cartes. A mi m’agradava molt cantar i ho vaig ensenyar al nen i cantàvom unes estones. Quan arribava Nadal cantàvom “villancicos” que havia après a casa meva a Viu. Un dia van pujar els de Rosell i tot, fèiem festes de Nadal molt senzilletes. Però jo les vaig trobar a faltar quan vam anar a Barcelona. La gent de Pinyana m’estimaven molt. N’estic molt contenta.

Si es trencava una eina, anàvem cap a Senterada. Passa que el meu tio Nasi, en sabia una mica de tot, feia una mica de fuster, una mica de ferrer i alguns remeis petits els arreglava ell, i era paleta. Però quan hi havia algun problema gros, cap a Senterada. La cama era per ferit de guerra. Encara se’n pujava al teulat amb el meu home a arreglar un tribol del Jan. Els arreus, els jous i els parells dels animals, tot lo de fusta ho feve ell. El pa, jo ja no vaig pastar mai, perquè l’anàvem a buscar a Senterada. El meu home pastarie i la meva cunyada també, ells sí el saviven fer. A Senterada hi anaven amb animals, cada dotze dies hi anaven, i si no a Pobla, ja pujaven tot allò que feia falta. Anaven a mercat, allí veneven els animals, normalment era a l’Esteve Canals, una dels que més comprava. Ell va morir però encara ara hi ha el seu fill, un tractant. Perills o problemes amb els animals, pocs. Molestaven més que res alguns gossos al bestiar.

De cuinar, a casa m’havien ensenyat a fer algun braç de gitano. S’agafava cinc ous, en aquell temps s'hi dive que s’havia de partir la clara en un lloc i el rovell en un altre. La clara ben batuda i el rovell amb el sucre i llavorens una cullerada i mitja per cada ou i llavors una cullerada segons el gust de sucre per cada ou, llimona no en tenivom, però s’hi posava una miqueta de llevat i se batien les clares en un lloc i els rovells en un altre i la farina es barreave tot amb una mica de llevat. Ho posaven en una llauna que hi havia posat una mica de manteca perquè no s’apegués. Llavors la posaven al forn. Si volen fer un pastís ho deixaven pla i posen la crema a dintre. Si volien fer un braç de gitano quan ho traivem del forn, amb un drap net ja li donaven el bucle del braç de gitano, l’encargolàvom. Quan estava fred li posàvom, la crema, la natilla o el xocolate, l’adronàvom amb una miqueta de ferro calent i una miqueta sucre.

FONTS DE L'ENTORN DE PINYANA

RELACIO DE FONTS

Partida de la solana i de Camporan

Font D’obagat. Al costat obac del poble. Aigua superbona

Font de Casa. Al costat del poble solana, camí de Corroncui. Aigua bona

Font del Molló. Situada a una finca del Ros de Pinyana, camí de Cadolla. Aigua bona

Font del Pradet. Situada al camí vell de Cadolla (prat de Sília). Aigua bona.

Fontoniga. Situada al camí que va a la masia pocs metres de casa Quim. Poca qualitat.

Font Comes de Nerill. Situada a una finca de casa Silia, solà de Pinyana. Poca qualitat.

Font de Porté. Al sola de Pinyana, partida de Porté. Mala qualitat.

Font de la Coscona. Situada a una finca de casa Ros al sola de Pinyana. Poca qualitat.

Font de la Barsa. Situada al solà de Pinyana, al peu del terme de Corroncui. Mala qualitat.

Font Caranto de Jan. Situada al sola de Pinyana a pocs metres de la pista que va a Corroncui. Mala qualitat.

Font Bigallonga. Situada al prat comú del solà del mateix nom. Mala qualitat.

Font Marradui. Situada al solà de Pinyana al peu de la pista de Corroncui. Mala qualitat.

Font Marradui. Situada a la finca del mateix nom de la casa Perucho. Aigua dolenta.

Font Cantiró. Situada al solà de Pinyana, propietat de casa Perucho. Aigua dolentíssima.

Font Roca d’Artal. Situada al barranc de Bastideta. Primera qualitat.

Font del Bancalot. Situada al mateix barranc de Pinyana. Bona qualitat.

Font de l’Hort llarg. Situada al maeix barranc de Pinyana.Bona qualitat.

Fontde l’Hort de Casanova. Situada al mateix barranc de Pinyana. Bona qualitat.

Font Bladavella de Ros Pinyana. Situada al costat ponent de Camporan. Bona qualitat.

Font del Canemà. Al mateix barranc de Pinyana. Bona qualitat.

Font Comella de Quim. Situada a l’obaga de Camporan. Mala qualitat.

Font de Prat de Fener. A l’obaga de Camporan, finca Rosell. Bona qualitat.

Font Prat de Fener de Sília. Situada a la finca obaga de Sília. Bona qualitat.

Font Prat de Fenér. Camí de Camporan. Bona qualitat.

Font de Puideplà. Situada a la finca de casa Ros del mateix nom. Aigua bona.

Font d’Ascarses. Situada a l’obac de Camporan. Aigua bona.

Font Planell. Situada al costat de Planell de Rosell. Mala qualitat.

Font Bullidor del Troset Roi. Situada a l’obac de Camporan. Mala qualitat.

Font Caubera. A l’obac de Camporan. Bona qualitat.

Font de l’Espigolà. Situada a l’obac de Camporan. Bona qualitat.

Font Coma de Guall. Situat a l’obac de Camporan. Bona qualitat.

Font Tolla-buiga. A l’obac de Camporan. Bona qualitat.

Font Planells. Situat a l’obac de Camporan. Bona qualitat.

Font Moixera. A l’obac de Camporan. Excel·lent qualitat.

Font de l’Art. A l’obac de Camporan

Fonts de Sant Nicolau. Hi ha tres fonts als voltants de la capella. Aigua excel·lent.

Fonts Coma Estavill. Dues fonts, a l’obac de Camporan. Bona qualitat.

Font Feixans. A l’obac de Camporan. Aigua excel·lent.

Font de Camporan. Al mateix Camporan. No bona qualitat.

Font Corredera. Al cim del Camporan. Aigua excel·lent.

Font Camporan. Molt freda. Excel·lent qualitat.

Font Aspadella. Al Camporan. Excel·lent qualitat.

Font Salangua. Al Camporan. Excel·lent qualitat.

Font Bladavella. Al Camporan. No de qualitat.

FONTS ANOMENADES A LA CONVERSA: Les fonts es podrien seguir però el terreno s’ha emboscat molt.

- Pujant al portell dues o tres, la Coscona nostra, la Coscona de Perutxo, Comes de Silia,

- dues, tres o quatre al Caranto, Vilallonga, de Marrull de Perutxo, can Tirbo, font la Varsa, font dels Escaramàs

- Baixant: font de la Roca Tartal, font del Bancalot, neix al mateix barranc en vuit puestos molt bona. Font de l’Arc (Hort) llarg, font de l’Hort de Taranto, de davall la font de Casanova, que era salada, de la vall del Moguer de Casanova, font Òniga, la font de casa,

- Zona de la Muntanya, la primera de Pratenera de Rosell, la segona de Pratenera de Rosell del prat, Pratenera de Silia, Pui de Pla, Comella de Cinto, Comella de Quim, les Escarses (hi ha un barranc), aigua molt fresca però no massa fina, Borda de Ros, la font del Planell de Rosell, la del Trosset Roi, el Bullidor, la font de la collada de Cadolla a la colladeta, la font de la Caubera, la font de l’Espadella, font Corredera, font de Camporan, dues a la Coma Estadill, una altra als Feixants.

- A Sant Nicolau, n’hi ha cinc o sis.

A la Borda de Silia arriben tres barrancs: a la dreta Sant Nicolau, de l’Espadella, coma de Guall, sortia aigua per poder beure cent vaques una darrere l’altre, corrive fort, ha menguat però era bona, encara que no de les millors.

DIA DE TOTS ELS SANTS

El dia de tots els sants a Viu gairebé a totes les comarques del voltant, també la fira de la Polleta era un dia de trobada. Hi havia molt jovent disposat a treballar i guanyar-se les seves despeses. Per altra part, moltes cases amb molt de cabal, tenien manca de gent per portar a terme totes les seves necessitats.
Feien canvis i intercanvis, sense rebuts, ni firmats i és que la paraula humana era digna de fiar. Així passaient l’anyada amor i disciplina, motiu i raó sobrava, per aprendre i ensenyar. Quan arribava el dia, passada la camanyada, bé renovaient el tracte, o bé canviaven de lloc. Però a casa seva els esperaven amb alegria i recel, comunicant-se uns als altres, els seus esdeveniments.
Era un dia d’harmonia i enyorança i emocions. Hi havia temps per pregar i també organitzar un gran ball.
Sigui la tasca que vulgui, estudiar o treballar, el sol fet d’estar lluny de casa, és molt dur de realitzar. Si bé és una gran aventura la idea de marxar, molt més encisadora, quan és l’hora de tornar.
Dedico aquest escrit a tots i totes els joves de tots els temps, especialment recordant les meves germanes.
Amb molt de respecte per les cases que ens donaven feina i acolliment.
Amb molt d’amor i enyorança,
Maria Mora Palacin

POEMES, per Maria Mora Palacin.

La Llave. Adios Piñana.

Erase una vez
Una historieta que comienza al acabar
Una llave que cierra la puerta
De un templo y un hogar
Que ve un pueblo vaciar
Y unos corazones desgarrar
“Y decirle adiós a esta tierra que nos
vio crecer y envejecer, llega el
momento de comprar y vender
¿cómo no negociar con algún santo?
¿por qué?... nuestra gran ilusión
seria reconstruir un templo sobre
estas piedras y no dejar que
caigan las piedras sobre el templo
un templo pequeño para una iglesia
grande y extensa,
a la que todo el mundo pudiera
orar y sentirse igual;
que para comprender los grandes
misterios de Dios, no hace falta
distinción ni discusión, a la madre
que dio vida al más grande del
universo, no se le pide razón
ni explicación, o más fácil de
creer de la Virgen Maria, es que
fue una madre fiel a la voluntad
y agrado de Dios y de la naturaleza.
Bien, si Jesucristo bautizó el
Pueblo en su sangre y amor…,
Porque no bautizar nosotros nuestras
Gentes, nuestras tierras con el sudor
Y el amor con el llanto y la ilusión.
Aquí creo termina la historia y aquí continua mi amor,
a pesar de los pesares y a través
De mi ilusión.
Dedicado a civilizados y civilizadores

M. rosario Mora Palacin



Història de Vall.llebrera

El jovent de Vall.llebrera
han comprat un camió;
per more’s damunt de les rodes
i anar a les festes majors.
Els hi va costar cinc duros
sense caixa ni capó
i tan sols el pot fer marxar
algun astut i manyà.
Varen posar-hi una teula
per amagar el carburador
havien d’engegar amb empentes
i aribaien quan es feia fosc.
“Quina gràcia els hi feia a les noies
sentir roncar el seu motor”
no sé si agafava la marxa
o bé estava a punt de donar el tom.
Ja va per la carretera
aparteu-vos bon senyor
que aquest vehicle no sempre,
obeeix el conductor.
Molt d’esforç i poc cabal
els hi costà el transitar,
però sí molta il.lusió
per viure a qualsevol racó.
Amb molt de respecte

Maria Mora Palacin




El retorn
Cançó d’enyorança, cançó d’amor

Benaurat el niu
tant càlid i humil
que ens dóna el foc viu
de la vida i de l’amor
allí creix l’infant
rient i plorant
jugant I saltant
cantant I també ballant;
ja somia amb aventures,
ja aspira a ser més gran
i en conèixer nous països
la família es va allunyant
amb molta alegria
i en un gran esforç
l’emigrant busca
un lloc de repòs.
Compartint la vida
l’amor i el treball
la família augmenta
jutament amb el progrés
per més fortuna guanyada,
per més goigs i il.lusions
la terra que ens hem criada
és la millor d’aquest món,
van i vénen fills i nets
a visitar el raconet.
repartint la botifarra
assaborint el pa i el vi.
Benaurada la diada,
que l’alegria ens fa sentir
si l’estovalla és molt blanca
és més blanc el cor senzill
quan els germans tots s’estimen,
la família ja somriu;
si el are ens dóna les gràcies
la mare ja plora i riu
els germans i el nebot
s’acomiaden amb petons.
Si el cor ens plora
l’esperança somriu.
Benaurat el niu
Tan càlid i humil.
Dedicat al país natal
Maria Mora Palacin




Poesia inspirada per un eclipse

La lluna molt picaresca
S’ha posat davant del sol
Tota vestida de blau
De morat i brillants
S’han teixit el davantal
No per això n’ha deixat
Lo sol de siguer un galan
Encara que per un moment
Hagi quedat amagat
Recelós està vetllant
Per sortir demà triomfant
Quanta gent l’han contemplat
Pel darrere I pel davant
De pantalles I miralls
No hi ha en aquesta terra
Un espectacle tan gran
Com és contemplar des d’aquí baix
Els fenòmens naturals.

Maria mora palacin