Antes l’aigua s’hi havia de vigilar molt. A Pinyana es molt dolenta l’aigua, l’aigua empanxona. De fons bones n’hi ha dues o tres. A la Solana hi ha la font d’obac, baixant a Cadolla, una pena que no s’arregli, aquella tenia la fama a tota la rodalia, a Senterada, Corroncui, Abella d’Adons ... Però aquesta aigua te un detall, quan fa tres dies que la tens a casa ja no es bona. Agafa un gust com a “apaigut”, i a la nevera aguanta una mica mes. Aquí a Pinyana de seixanta fonts que jo he begut, a Pobla hi ha el Joan Agullo, que les hem seguides totes. Avui dia potser no en ragen ni vint. Eren fonts que sortia un rajolí per poder beure una, dues o tres persones, però si bevia una vaca es fotia tota l’aigua. A Corroncui només havia tres o quatre fonts, i n’hi ha una de molt bona, que es diu “Les fonts”. Una altra que ha quedat seca en deien “La farranda” i era fenomenal, i una altra al poble que omplien el safareig però havia anys que es quedava seca, l’havien d’atandar. La tancaven amb clau i a la nit el poble amb galledes i amb ferrades en donaven tant a cada casa.

L’aigua la gastaven sobretot els animals que en beveben. La gent no es dutxava ningú. Et dutxaven el dia que es feve una tormenta, quatre pets de trons secs, i estaves al camps et foteves ben moll perquè no portaves abric. La roba tampoc es rentava molt. El poble no volive que s’hi rentés ningú allà on bevien els animals perquè l’animal, els burros al menos, no hi anaven. L’aigua del safareig se n‘anava a l‘hort de Perutxo que hi ha aquella bassa gran.