Durant els catorze anys la hisenda va anar augmentant. Antes els nostres homens havien d’anar a Sarroca, perquè aquí faltaven pastures, eren molt treballadors i ho pagaven amb treball, en lloc de pagar per péixer els trossos, llauraven els horts de les cases que no tenien parell[1], les deixaven bogar[2] les terres i d’aquesta manera no els calia de pagar. Después de Sarroca vam anar a Cérvoles, a la casa del prior, que ara venen embotits a Pobla, eren fills de Cérvoles. Després quan van marxar Silia i el Jan ja no vam anar més fora de casa, ja vam tenir prou pastors aquí, d’auvelles passava de dues-centes i set o vuit vaques, criaven bastant, perquè anaven més tipes, tenivom una mula i un parell de bous. Després quan van sortir els tractors naltres ja vam vendre els bous perquè llauraven les terres lo Mariol de Corroncui, lo Gasol de Cadolla, ... Llavors ja no vam tindre més parell, lo carrei (?) també el vam tindre fins que vam marxar. Només teníem una maquina de dallar, tirada pel meu home, per traginar teníem una mula i dues ruques. De rucs n’hi havia a totes les cases, perquè el ruc es fàcil de mantindre, molt valent i fàcil de posar en una quadra perquè era més petit i no necessitava tant aliment. Una casa bona acostumava a tenir un ruc i dos animals grossos, dos matxos, dues mules i un ruc. A casa nostra, una mula i dues ruques. A casa Silia tenien dues ruques, i Cal Jan, tenien també alguna mula. Aquests animals ja requerien més bons corrals i més bons pallers, perquè es necessitava més menjar.

[1] Parell d’animals per llaurar.
[2] Bogar: femar, adobar.