Lo Jan va comprar una propietat a Cérvoles, casa Silia va comprar tres o quatre finques de casa Nova i llavors ja se t’arreglava una mica. I entre que el bestiar després de la guerra va pujar de preu i tindre més finques, llavores vam anar fent, vam estar uns anys, no molts anys, que eren quatre cases, vuit bous, ... una parella de bous llauraven la terra. Els bous era el millor que hi havia per aquest país, era la bèstia amb més corpulència, més pacífica. Ja havia que llauraven amb mules, a Corroncui n’havia un parell. Corroncui era més pobre, perquè havia més veïnatge i a Pinyana eren més igualades. Quan va ser cap a l’any 55-60 ja era una altra vida perquè ens van plantar la muntanya de pins. Ens semblava un gran dany i ens van fer un gran favor, perquè tenívom lo ramader de les auvelles, i vam arrendar una propietat a Cérvoles, i podíem fer un miler d’auvelles, i vam guanyar. Sobre aquells temps lo Jan ja se’n va anar a Lleida, el Josep amb quinze anys, la Montserrat una mica més gran i el Ramon més petit. La propietat la vam agafar nosaltres, anàvem igual a Cérvoles però amb dues-centes auvelles i ja en trèiem un rendiment. Llavorens de golpe i porrasso l’amo de Ca de Silia es queda viudo amb dues nenes i no podia fer res perquè no les agafaven per anar a estudi. Ell es va llogar de pastor, se’n va emportar les nenes a Lleida i podien anar a estudi. També van estar a Pobla amb ties que teniven. Nosaltres també vam agafar l'hisenda de Sília que junt amb la nostra i de Jan eren una mica millor per tenir-hi més bèsties i hasta la teníem millor perquè estava a vora de la casa. Però Sília també es defensava. Llavors vam deixar la propietat de Cérvoles i vam parar de sembrar i vam sembrar els camps d’aufals. Tallavem tres vegades l’estiu i primaveres. En fevom cent cargues (una carga, 60 kg.). L’hisenda de Silia tenia cinc jornals. El jornal se componeve de la feina que feia un home tot el dia amb la guadanya. Podia haver diferències, però tots eren aplicats a un nivell. Nosaltres vam dixar un terreny que era molt més penjat i la de Sília ja mos anava bé. I érem nosaltres i Rossell, però Rossell tenia la propietat bona perquè val més lo de Perutxo que tot lo poble i no ho sembla. L’hisenda de Perutxo era extensa i bona, plana. Nosaltres tenívom dos trossos al costat del poble que cullivom lo blat per menjar pa tot l’any però a part d’això lo demés era retallets. Però Silia tenia aquest prat d’aquí baix que era molt bo, un altre que en deien Pui d’Oliva,que el té comprat un de Nahens, uns camps molt grans a vora el riu, un altre anant cap a la font. Naltres amb aquestes tres hisendes ja ens defensàvom bastant bé. Dues-centes auvelles i vuit o deu vaques, però de munyir re, perquè no tenívom temps de portar llet a Senterada. Era un mal viure.