dissabte, 23 d’agost del 2008

Després de la guerra aquí tampoc es va passar gana. Ara hi havia algun poblet als voltants de Pinyana que no en van tindre cada dia de pa, no solament per passar la guerra, que justeava, que sembraves el gra i no donava, perquè sembraves un sac de blat, fos de trenta quilos, que fos de cinquanta, de seixanta, donava un deu per cent, de cada un se’n collive deu i ja podien estar contents. Hi havia puestos que d’un sac en collien cinc o sis, no posaven res de fems, abonos no hi havia, Barrau i Cia, la casa Cros encara no existia. La terra no l’enganya ningú, ja en diven “la terra no l’enganya ni Deu, si no s’abona no fa miracles”, i llavorens claro va vindre el desarrollo i hasta que ja va anar tip tothom més o menos, però la guerra i posguerra no va ser bona, a la segona tampoc. Perquè tip de pa sol, ja nos conformàvom casi però no ere de raó tampoc, perquè et fevem entregar blat estos que en diven de bastos, la fiscalia de taxes ens feien fer entregar uns anys blat i hasta bestiar. Els havies d’entregar una auvella, i l’auvella et criava un corder. Hi ha una anècdota d’això que van passar els maquis a recollir ovelles i havia l’Enric del Jep que ara es a Claverol d’aquí el Jan. Era bon xicot, i dive les coses mes o menys com pensave i fan fer entregar ovelles per les cases i es veu que algun militar li va dir: "Aquesta ja deu ser vella", i contestà “ben vella carrossada”.

Havia ovelles que agafaven una malaltia, un dos per cent o tres i segons com més, perquè segons les muntanyes eren unes mes saludables que altres. Agafaven una malaltia que es tornaven tuberculoses però del pulmó i els pastors ho coneixiven molt bé, i te l’havies de vendre i en diuen podrida, si tens una poma podrida no val re, doncs una auvella també. I deien avui he vist una auvella i serà podrida, i cada dia es posava pitjor i aquesta auvella claro se passaven aquestos de la fiscalia de taxes i en tenien alguna de podrida i no en coneixien cap ells i veien que era una auvella, la mataven i treien una mica de carn allà a les cuixes i una mica allà a les espatlles i llavors aquella canal de carn la penjaven un dia que feia tastar millor aquella carn. I aquella canal de carn la penjaven en un techo i s’empassava la claror d’un vidre de tant flaca que estave, es veia be Madrid per l’altre costat . Es podia menjar, ho feves amb patates a la casserola i ben bones que eren, l’únic s’havien de destruir els pulmons.