A mercat s’hi havia anat tota la vida. A casa nostra vam estar durant molt anys vuit persones, els pares, els avis, dos fills i dos tios, i a estones nou perquè un tio del meu pare, que va morir fa molts anys. Cada tretze dies pastàvem, vuitanta kilos de blat que portàvem al molí de Cadolla, en treien quatre kilos de “molta”, pel treball que feven. El blat anava a nou pessetes el kilo després de la guerra, el que valia també un jornal. Després de la guerra hi va haver molta gana. En aquells tretze dies molies els vuitanta kilos, que s’entornaven, que quedava el salvado, el segó, el trit, ... el que havia en mig de la farina i el segó. Posàvem lleute a la nit a la vetlla, que venia d’un residuo que es deixava de la fornada anterior, en un recipient no gaire gran es deixaven vuit o deu porcions. Aquella pasta s’havia d’agrar. A la nit es posava lo lleute amb una mica de farina i l’endemà amassar, fer els pans, enfornar i quan havia pujat amb la pala es ficava al forn i es cuia en un parell d’hores. A vegada sortia una mica massa cremat i a vegades una mica cru. No hi havia voltímetros com ara té el pastisser. Es que era una punyetera misèria. A casa meva no vaig veure mai el pa acabat. El caixó del menjador que hi havia a la taula mai el vaig veure acabat. Alguna vegada potser apurat perquè ja eren les vetlles del segar. A vegades alguna casa que no li arribava bé es podia emprar a una altra casa. I no t’ho negava ningú. En general hi havia bona avinença.